Comte Dràcula al Red Hook per l'Emili lincoln

Igual que un servidor aprofita el velòdrom per entrenar triatlons els amants del ciclisme de pinyó fixe també ho fan, de manera que entrenem tots plegats. Aprofitant que es celebrava a Barcelona el red hook criterium, la cursa de ciclisme urbà amb pinyó fixe més important, vaig anar a veure com corrien els meus companys, el que en teoria havia de ser un inofensiu passeig en el que aprofitaria per acabar el carret de fotos va acabar sent una gran experiència que no va acabar fins a altes hores de la matinada, vaig estar col·laborant amb un comissari anti-dopatge, faig fer la feina que en el argot ciclista es diu fer de vampir i tindria l'ocasió de conéixer en persona al compte Dràcula un alt comissari internacional del anti-dopatge esportiu.

Al principi res rellevant, mirant les diferents curses, fent fotos, xerrant amb els companys... El que s'acostuma a fer quan un va a fer d'espectador a en una cursa. Però tot va transformar-se al caure la nit. Vora quarts de vuit arribà a Barcelona comte dràcula es ficà a la seva cova, i ordena a Vicenç (mariscal I del seu exercit) que li portés la primera classificada i als 5 primers classificats per fer-lis l'extracció de sang i l'anàlisi d'orina. Per que el control es doni per vàlid s'ha de garantir que el corredor no faci cap cosa rara des que baixa de la bicicleta fins que se li fa l'extracció i per això comte Dràcula necessità 6 ajudants, 6 persones que no li traguessin l'ull de sobre al participant durant aquest període i un d'ells vaig ser un servidor, tant tranquil que anava jo fent fotos quan Vicenç va proposar-me la feina o més ben dit va infectar-me i va transformar-me en vampir.

Segons diu la llegenda la primera nit amb la nova vida, essent súbdit de comte Dràcula un ho passa malament, doncs és mentida per ara cap efecte secundari, puc prendre all, em veig reflectit als miralls.... tot absolutament igual, la vida de vampir no és fàcil però tampoc és un martiri com diu la llegenda ja que tot i ser vampir es pot menjar all, sort ja que jo la vida sense menjar all no la puc concebre...

A les 8 fora la cursa de les fèmines i en acabar les vampiresses són les que es van ocupar de custodiar i dur a la guanyadora fins a la guarida de Dràcula i fer-li el control de orina i sang. Després a les 9 començà la cursa masculina, en aquell moment ja vaig tenir la total transformació, ja m'havien sortit els ullals i acabada la cursa Mariscal I va fer-me responsable de custodiar al segon classificat.

La feina semblà fàcil havia de seguir al segon classificat però finalment la feina es va complicar bastant ja que el que em tocava custodiar va acabar la cursa molt empipat i amb una adrenalina no va saber assimilar el resultat fins una bona estona després. Primer va tirar la bici, va anar a cridar l'organitzador i tot això amb una munió de seguidors i periodistes que observaven tot el que feia. Poc a poc a tornar en si i va anar al públic a fer-se un bany de masses, va anar a canviar-se les sabates al furgó del equip i va tornar al podi. Tot això jo perseguint-lo vaig saltar la tanca darrera ell, vaig haver de obrir-me pas entre la gent perquè no se m'escapes, vaig haver de perseguir-lo per tot el recinte i el noi precisament no anava lent. Durant la cerimònia del podi ja vaig mantenir-me a distància, no fos que l'ampolla de xampany acabés a sobre meu i per desgràcia meva quan se li acabà el xampany es tirà al public i jo un altre cop vaig haver de saltar la tanca i fer colzes per obrir-me entre la gent i que no se m'escapés

Finalment es va calmar i vaig poder dur-lo cap a la guarida del comte Dràcula, encara estava empipat per la segona plaça però ja més calmat. En arribar jo em vaig quedar a la porta i ell va entrar i he de dir-vos que vaig tenir sort ja que va ser el primer en pixar i per tant el primer en marxar. Altres vampirs no van tenir tanta sort com jo i van haver d'acompanyar-lo al hotel a buscar el un document d'identitat, però per sort el meu un cop baixada la ràbia d'haver quedat segon va ser molt aixerit i assenyat. El gran problema el va patir un company vampir que li va tocar espera molt, l'atleta que havia de controlar el pobre es va posar molt nerviós i no li venia la pixera. Va haver-se de beure dues ampolles grans d'aigua i ni amb això hi havia manera, fins passat dues hores no li va venir.

Aquí el Mariscal I consultant l'agenda

Jo vaig esperar-me fins al final per solidaritat i perquè mentre estàvem a dintre va començar a ploure i volia esperar que s'eixugués el terra abans d'agafar la moto. L'espera va tenir la seva recompensa ja que acabat el control vaig poder entrar a la guarida de comte Dràcula i la veritat no és ni de bon tros com la pinten a la tele. Res de sales gòtiques fredes plenes de taüts, res d'això, senzillament era un vulgar vestuari amb lavabo al fons. Però la gran recompensa, poder xerrar llargament amb comte Dràcula, una conversa que clarament demostra que les històries de ficció per terrorífiques que siguin mai arriben a superar la realitat, quina feinada i quina vida més trafegada que du Dràcula amunt a vall i sense saber on serà la nit següent ja que les analítiques han de ser sempre per sorpresa.

Tots els vampirs esperant que comte Dràcula acabés,
la foto la va fer l'Eric primer cop que agafà una càmara de carret

Eus aquí la història de la meva transformació si em veieu més lleig, no crec que sigui per això encara tinc molt de cabell com per ser un nosferatu, com he dit abans puc menjar all, puc reflexar-me al mirall i suposo que com tot home de Déu si em disparen amb bales de plata quedaré greument ferit, per tant la meva transformació en vampir no m'ha produït cap efecte secundari advers, ni tant sols a les nits, segueixo sortint les nits buscant belles i verges donzelles, però el que desitjo fer amb elles no és precisament mossegar-lis el coll.

Debut en travessies: Biniancolla-Punta Prima, per Carles Manich

Arribat l’estiu, amb la calma d’unes de les vacances més merescudes que he tingut (les de després de la selectivitat) i per tal de carregar bateries pel curs que s’aproxima, no hi ha res millor que sortir de la rutina de sempre i provar noves experiències triatlèticament parlant. Aquesta és la crònica que narra la meva primera travessia nadant, precisament en un dels llocs més paradisíacs del Mare Nostrum: Menorca.

Com cada estiu al mes d’agost toca viatjar a l’illa del mar, el sol, la vela i la calma, al poble de Fornells, la seu del Half que ben segur que faré algun dia. Aquesta vegada, però l’estada ha coincidit amb la del meu company de fatigues, l’Adrià, que ha vingut a passar cinc dies a un poble a prop d’on estic jo. Aquesta, per tant, ha sigut la ocasió perfecta per quedar i fer alguna cosa que no sigui cansar-se i repartir pals, com navegar, banyar-se a platges, visitar coves amb caiac i recórrer l’illa en moto en busca de cales.

Però totes les flors i violes s’acaben quan ens decidim apuntar a la travessia de Biniancolla-Punta Prima, un circuit de 1900 m situat al sud-est de l’illa. El dia 21 d’agost quedem a les 16:00 a Punta Prima per passar llista, recollir els obsequis de la cursa i estar llestos per agafar el bus a les 16:30 que ens portarà fins a Biniancolla, el punt de sortida. Tot està molt ben organitzat: quan arribem allà, una furgoneta ens esperarà per ficar-hi les bosses, que en acabar la cursa ens les tornaran a portar cap a Punta Prima (l’arribada). En el nostre cas, però, els dos hem tingut la sort de comptar amb l’assistència de les mares, que a més de guarda-roba també han fet de fotògrafes i suport moral (avantatges que tenim els júniors). Al bus els nervis no se’ls estalvia ningú, però per sort queden camuflats darrere el bon ambient de la gent i les ganes de gaudir de les increïbles vistes que ens esperen.

En pocs minuts el bus obra les portes i la gent comença a baixar cap a una cala petita amb l’aigua tant cristal·lina que es veuen perfectament els peixos i els bancs de sorra del fons. Li dic a l’Adri “tranquil, ara ja tot és tornada”, i ens llencem al mar per fer unes quantes braçades. En 10 minuts la gent es comença a situar a la línia de sortida i així, sense més cerimònies, donen la sortida amb un “tres, dos, un, ja!”.

En pocs segons l’aigua canvia de color i passa de ser perfectament transparent a ser tot espuma, peus i braços que et van passant pel damunt. Jo pretenia prendre’m la cursa en calma, però em veig obligat a SORTIR A TOPE per escapar d’aquest túrmix. Poc a poc vaig trobant el meu lloc entre la multitud i quan per fi començo a veure alguna cosa que no siguin bombolles, apareix davant meu un home literalment caminant per sobre les aigües, tal i com ho heu llegit. Sóc conscient que he sortit fort, però no m’esperava arribar a tenir al·lucinacions pel cansament! De repent veig una roca gegant, plana per sobre, amagada tres dits per sota el nivell del mar i no em queda altra opció que passar per sobre de quatre grapes i tornar-me a capbussar. Recupero el ritme de braçades que portava perquè encara em veig pressionat pels de darrere i m’enganxo a un grupet que m’avança per la dreta. Ha sigut tot tant ràpid que no he tingut temps de pensar en res més que no sigui sobreviure, però un cop situat a la cursa començo a gaudir de la travessia.

La temperatura de l’aigua és ideal, refrescant però sense arribar a ser freda, i el sol espaterrant fa que encara sigui més agradable ficar-s’hi. Tot i que és la tarda encara hi ha molta llum, i es veuen perfectament les roques, els peixos i la posidònia. De meduses, ni un tentacle! No com l’any passat, que es va anul·lar la travessia per culpa seva! Amb tot això començo a tenir bones sensacions, així que decideixo mantenir el ritme que portava des de la sortida. No tinc temps de mirar el rellotge per mirar el temps que porto, però quan calculo que dec portar uns 10-15 minuts, començo a veure els bancs de sorra que anuncien que s’acosta el final!

Aixeco el cap i veig l’última corba abans d’entrar a la platja. No baixo el ritme, al contrari, començo a accelerar juntament amb els que tinc al voltant. Passada la corba ja es veuen les banderes de la meta clavades a la sorra de la platja i, seguint el lema del club, en acostar-se el final, APRETO! La sorra del fons comença a acostar-se a poc a poc, i quan falten pocs metres per arribar a la platja començo a córrer cap a la línia d’arribada mentre sento el meu nom i el del nostre club pel megàfon. Acabo la cursa amb un temps de 28’ 23”, 62 segons després que l’Adrià, que ja m’espera a l’avituallament amb les altres feres afamades. Ara entenc la pressa que tenia tothom per arribar! Un altre dia que mengin abans de sortir de casa, així no atropellaran als pobres que acabem de dinar!

  

Malgrat l’estrès de la sortida, com el de qualsevol triatló, penso que ha sigut una experiència preciosa, tant per les vistes com per l’ambient i la organització, i la recomano a tothom qui vagi a passar les vacances a l’illa per aquestes dates, sobretot per aquells que, com jo, vulgueu debutar en travessies a mar obert. I per acabar, preneu exemple i recordeu: SORTIREM A TOPE I AL FINAL APRETAREM!

Carles Manich

Lliga catalana d'estiu prova E per l'Emili Lincoln

Foto d'en Gabriel Romero

Ja queda poc per el final de la temporada de pista, la última prova de la lliga catalana. Tot l'hivern entrenant i competint amb el pista i ja el final de temporada s'apropa.

El que tenen les proves de pista és que t'has d'armar de paciència i més paciència... Hores d'espera per pocs minuts de cursa, si la paciència és una virtut que és que es cultiva amb l'esport el ciclistes de pista som molt virtuosos. He de dir que els del pista tenim una sort que som una gran colla i tenim com distreure'ns sempre trobaràs a algú que et vulgui donar conversa o que et distregui en aquestes llargues esperes, mira si són llargues les esperes que fins i tot a vegades tens ganes d'anar a buscar a l'Emiliano per que et doni conversa...

Si ja de per si són lentes les curses més encara ho són si la prova és individual, la primera prova d'aquesta jornada fou els 200m llençats, que consisteixen en donar dues voltes al velòdrom per llençar-te i desprès fer 200 metres el més ràpid que puguis. Fins una setmana abans només havia portat un 49-15 com a relació de transmissió, sé dels entrenaments que he fet i de mirar les dades extretes que a 117[rpm] em desestabilitzo, sempre que arribo a aquesta cadència perdo el ritme i la velocitat cau de cop. Amb un 49-15 a 117[rpm], què és el que he portat fins ara, no sóc capaç de fer-ho en menys de 15[s]. Estant segur que el limitant en aquesta prova és la transmissió i no pas les cames uns dies abans de la prova adquirí un joc de pinyons, un 14, 13 i 12. Aquells pocs dies vaig poder provar el 14, vaig veure que les meves cames podia amb ell, segons els meus càlculs amb aquest nou pinyó seria capaç de fer-ho en 14[s]. La següent pregunta que em vaig fer és si les meves cames poden arrossegar un pinyó del 13 amb un plat del 49, però ja arribà el dia de la cursa i com ja he ben apres els invents és fan a casa i amb gasosa, amb això vull dir que un dia de cursa no és dia d'estrenar material. El que més em va agradar és que els meus càlculs no estaven molt allunyat de la realitat, el meu resultat final fou de 13.94 segons i el dia de la cursa també em va passar vaig ser molt regular fins arribar a una cadència de 117[rpm] quan em vaig desestabilitzar i vaig començar a perdre velocitat. Ja tinc feina per aquest any, posar el 13 i fins i tot el 12, entrenar amb aquestes relacions i aprendre a utilitzar millor els canvis.

La Segona prova fou el keirin, en aquesta en comptes de fer-lo darrera d'una moto ho vam fer perseguint un tricicle pilotat per en Jaume. Jo us puc dir que en Jaume sap anar sobre dues rodes, ja que la setmana anterior va donar una master-class de madison amb casc i sobre rodes, però la classe fou per ensenyar-me a anar lent, però ves tu per on quan ha de córrer ha de posar-se un altre roda, per anar a velocitat de keirin l'estabilitat inestable de les dues rodes no li és prou. Tornant a la cursa en si i deixant de banda el pilot, érem 4 en la final de les escorrialles, ens jugàvem els quatre últims llocs de la classificació, per tant per bé que ho fes arribaria a ser el quart per la cua. A la final érem 3 del pista i un foraster. La estratègia era fàcil, putejar al foraster per que millor dels pitjors fou del pista. Fàcil pe`ro no tan fàcil, era fàcil pensar la estratègia però a la hora de la veritat no ens vam en sortir ja que el quart per la cua va ser el foraster i els tres últims del pista. En demarrar vam situar-nos el Dani primer rere la moto, seguit del foraster, un servidor de vostés i en Mario (davant meu la meva futura parella madison i jo davant la meva ex-parell). Una volta abans que la moto marxés em vaig posar en paral·lel a la moto i mitja bici per davant del foraster i darrera meu es posà en Mario bloquejant-lo totalment com es veu a la preciosa foto que ens va Fer en Gabriel Romero. Tot va anar així fins que una volta abans del final en Dani anava el primer i no veia la guitza que li estàvem fent al foraster va fer una demarrada que no vaig saber seguir per el que el va obrir un forat per on se ens va escolar el foraster i amb una arrencada forta va escapar-se avançant al Dani i a tots nosaltres. Finalment ell va quedar primer, jo vaig apretar ben fort i poc a poc vaig anar agafant-li recuperant l'atacada d'en Dani fins que finalment el vaig guanyar per una coberta de diferència. Per el que el resultat final com he dit va ser: el foraster (Daniel Ginés Martín) en 18ena posició, un servidor en 19ena, en Dani en 20ena i acabant la classificació en Mario. Daniel Ginés moltes felicitats vas poder amb les tres escorrialles del pista!

La darrera prova del dia fou la madison, per la poligàmia i l'amor lliure que es professa al pista i per seguir en la mateixa línia aquest cop va haver un altre canvi de parelles. Jo venia molt més ben preparat ja que com he explicat en Jaume va fer-nos la setmana abans una master-class de madison per explicar-nos que hem d'anar lents quan no tenim el relleu per tal de fer-los més curts i més intensos una lliçó molt maca en que el Jaume va demostrar-nos que si s'ha d'anar poc a poc fins i tot ell sap anar en bici. Sobre la meva parella, us he de dir que era com el dia i la nit comparant-la amb la meva ex-parella (sembla el que és estic incomplint una regla d'or, estic comparant la meva ex-parella amb la meva parella) així com amb el Mario el puc definir amb el adjectiu de tendresa perquè vam començar a festejar poc a poc, suau i amb timidesa, tot i que a la que vam anar agafant confiança vam anar animant-nos i vam anar fent-ho millor, en aquest cas ens estrenàvem els dos. Doncs el Dani era tot el contrari, és totalment competitiu tot un tigre des de l'inici i va començar donant-me una forta rebolcada. Si exactament, penseu malament i encertareu, el primer relleus que em va donar anava molt més ràpid del que esperava i quan em va agafar la mà del sotrac em va desequilibra i em vaig anar al terra i d'aquí la bona rebolcada que em vaig fer per la fusta, vaig posar-me en peu, em trobava perfecte, no em feia mal res, vaig arrencar de nou però sentia que el manillar era torçat. Vaig baixar de la bici i vaig intentar posar-ho a lloc, però seguia torçat, un segon cop vaig enfilar-me a la bici i seguia torçat quan de sobte arriba en Carles (Sensei pencaire) va collar els cargols i vaig tornar a entrar a pista. Crec que aquest detall és el que més m'ha ensenyat aquest cop, he aprés quant important és el cap, molt més que les cames, jo no volia entrar a pista amb un manillar torçat, en Carles va collar els cargols i jo vaig entrar de pet a pista un altre cop i us puc assegurar que vaig fer tota la madison amb el manillar girat, però com el Carles havia collat la potència jo no el vaig adonar de el portava torçat fins a l'endemà que va haver entreno, ni tan sols quan va acabar la cursa i vaig anar a desar la bicicleta no vaig saber veure que el manillar no era al seu lloc, veritablement en aquella cursa el manillar va estar on el meu cap volia que estés no on de veritat estava. Un cop vaig tornar a cursa vaig aprendre la lliçó, en Dani es pura fúria i m'havia de posar les piles si no volia sentir un altre cop les carícies de la fusta al meu cos, vam fer la madison a tota canya o com a mínim així ho sentia ja que una cosa no va canviar,el constant degoteig de voltes perdudes, però segur que no és culpa meva, el problema no és que jo sigui lent el problema es que els altres tenen massa nivell! En definitiva, val molt la pena competir ja que on més s'aprén sempre és a cursa i en el cas de la madison a veure si algun dia en faig una amb una parella coneguda o amb una parella amb la que el dia abans hagi pogut entrenar.

Lliga catalana de pista d'estiu prova D per l'Emili Lincoln

Després d'un llarg hivern arriba la primavera, sempre s'ha dit que la primavera és la renaixença i per nosaltres els esportistes significa l'inici d'una nova temporada i la possibilitat de donar pals als company que no han entrenat prou aquest hivern, això mateix, no ha d'haver pietat per els que han fet el dropo tota la pre-temporada.

Totes aquestes paraules romàntiques em venen al cap només de veure les proves que es disputaran a la jornada de la lliga catalana de pista, les proves tenen totes un caire molt d'equip o més que d'equip de parella, primer persecució per parelles, Scratch i per acabar Madison.

S'ha de dir que després d'aquests mesos en Vicenç comença a conéixer-me ja sap que vinc a pista a passar-m'ho be i a divertir-me, per el decideix posar-me com a parella a l'Albert Bo. Després d'escalfar busquem consell per fer estratègia i trobem a en Jaume que ens recomana el següent. Fer relleu cada volta i no cada mitja volta ja que cada cop que es fa un relleu es perd la distància equivalent a un bici, recomana que si sortim de contrameta el relleu el fem al peralte nord ja que així a la darrera volta es fa ¾ des de l'últim relleu en comptes ¼, l'altre cosa que ens recomana és demarrar progressiu. Finalment decidim que un servidor sortiria al davant. Tot llest tot parlat ja només faltava que fos l'hora d'anar-hi

A línia de sortida Sensei Pencaire estava subjectant corredors a la sortida de contrameta, es dona la sortida fem el progressiu i som doblats a la segona volta. Notava que de la parella jo era el fort ja que en el moment de donar el relleu anava a la velocitat en que exigia a la meva parella no a la velocitat a la que m'agradaria exigir-me. Podria haver-lo apretat, però no seria digne de mi, no m'hagués sentit bé maltractant a la parella, mantenia tota la volta la velocitat a la que em donava el relleu. Hagués pogut maltractar-lo i pujar-li el ritme, fer-lo patir! Total ja m'havia anunciat que acabada la cursa m'abandonava i marxava sense fer Madison. Però com podeu veure jo sóc molt bona persona tot i que sabia que ell em deixaria jo el vaig tractar bé i no vaig fer-lo patir més de lo raonable. Per tant per la meva banda ritme fort però no dur, va donar els relleus molt bé i per tant m'ho vaig passar molt bé fent aquesta prova. En acabar la prova Sensei pencaire va preguntar-me si em passava alguna cosa que havia demarrat molt lent, jo li vaig respondre que era perquè em van dir que havia d'accelerar progressivament i ell em va respondre que si que s'ha de fer progressui però no tant progressiu... Com sempre passa mai plou a gus de tots i per el que uns és progressiu per el altres no ho es tant.

La segona prova va ser un scratch. Aquest a sigut amb molta diferència el de més nivell que havia fet mai, res comparat amb el de Mont-Roig, tot i així vaig aconseguir acabar-lo sense ser eliminat, ja que si el grup et doblava eres eliminat de cursa. A les primeres voltes vaig ser capaç d'aguantar el grup, però a mitja cursa va haver una accelerada i vam quedar-nos uns del pista enderrerits i vam començar a fer relleus entre nosaltres per no ser doblats. En breu va apareixer en Pau al grup que no va poder entrar en l'escapada i veien que ja no tenia res a fer es va deixar caure i es va juntar al grup. En aquest grup del pista vam fer relleus però el que més va pillar vaig ser jo ja que sempre que volia donar relleu tenia al Pau al costat meu que m'impedia donar-lo. Mes concretament em va tocar anar a davant i quan anava a donar el relleu no podia, en Pau era a sobre meu, ell com tenia molt força va estar-se 3 voltes impedint-me el relleu, s'apartà i dono el relleu i en quatre voltes torno a ser-hi a cap davant i quant em toca fer relleu em torno a trobar al Pau just a sobre meu que m'ho impedeix i anant en paral·lel a mi sense avançar-me ni enderrerir-se. Aquí vaig veure que no hi ha tortura més gran que algú molt superior a tu fisicament se't posi en paral·lel, ja que ell no es dona compte del esforç que estas fent i tu no pots donar relleu.

Acabada la cursa amb la d'esforç que vaig fer m'hagues agradat fer corrons, però tots els del pista estaven ocupats i com podeu entendre no estava tant desesperat com per anar a fer-lo a la sala de corrons del velòdrom, aquella sala de corrons el que té de maca ho té de impracticable ja que està al cul de món i a més a més és una sauna sense ventilació! Ara tocava buscar-se parella per la següent prova, la Madison, ja que la meva parella com ja m'havia anunciat anava a abandonar-me. De manera que per aquesta vegada m'agafo com a parella a en Mario. La cursa havia de ser de 80 voltes, però com els àrbitres estaven cansats es va decidir fer-la de 60 i la cosa que més recordo de la cursa és sentit cada dos per tres “parella 13 perd volta”. El primer relleu ens ho vam donar amb la mirada, el segon ens el vam donar tocant-nos les mans i com podeu veure a mesura que anàvem festejant per la pista vam anar agafant més confiança un en l'altre fins que els últims relleus ens el donàvem de forma molt digna, tot i això continuàvem perdent voltes...

Només puc fer una valoració molt positiva d'aquesta jornada en pista, molt maca la prova de persecució per parelles i molt maca la prova madison, molt alt el nivell i molt de goig de poder-hi participar, la única llàstima és no haver pogut gaudir més el Scratch ja que em falta nivell com per poder-ho estar-hi dintre.

Per cert dins del pista corre la brama que en el món existeixen dos tipus de ciclistes els que han fet una madison els els que no. Segur que es una forma molt estúpida de classificar ciclistes però ara jo sóc del grup dels que n'han fet!

Triatló de Mataró per l'Emili Lincoln

“Qui no te cap que tingui cames”

dita popular catalana

Misteriosament és el primer cop que faig el triatló de Mataró, mira que ho tinc fàcil i és de distància Sprint, però fins avui mai havia pogut assistir-hi, i una cosa m'ha passat que és que aquest ha sigut el triatló dels despistes, ja ho deia el meu avi que qui no té cap té cames i sort que sóc triatleta ja que així vaig poder compensar amb les cames el poc cap que vaig tenir

Ja va ser una aventura pujar fins a Mataró. Just la vigília de la cursa es celebrà la final de la Champions, mon germà havia organitzat una costellada amb els seua amic per veure-la, per per fugir del merdé vaig decidir anar a fer nit a Caldetes.

A Caldetes hi tenim un piset per estiuejar que aquella nit el vaig fer servir com a refugi antinuclear perquè com tots sabem quan el Barça guanya la Champions el món es para en sec. Aquí és on comença la història de descuits, en arribar a Caldetes em dono compte que m'havia deixat a Barcelona les sabatilles de córrer. Ja veus quina desgràcia, què fer? Per sort En Bernat és veí meu i just aquella nit va aparcar el seu cotxe sota casa meva a Barcelona de manera que vaig demanar-li a mon germà que de camí cap a Canaletes deixés les meves sabatilles sota el cotxe del Bernat. Així va ser, les meves sabatilles van dormir al ras just a sota del cotxe de'n Bernat. Però amb aquest incident no es va acabar ja que l'endemà en llevar-me i preparar-me vaig veure que havia agafat dues sabatilles dretes de ciclisme, la dreta de ruta i la dreta de triatló, per això vaig decidir córrer amb dues sabatilles dretes! Però aquí tampoc acaben els descuits quan estava escalfant el Bernat va recordar-me que m'havia equivocat de casquet, no portava el de la federació, per tant corren al guarda-roba a agafar el casquet de bany correcte.

Després de totes aquestes descurances que van fer que no em concentrés com calia ja arriba l'hora de ficar-se a la línia de sortida. El triatló de Mataró té com a gran diferència la quantitat d'incrits, aquest any van ser 810 i els federats (uns 510) vam sortir tots a la vegada, ja us podeu imaginar el caos que es forma a l'aigua! Així estàvem uns 510 a la platja esperant que es donés la sortida, el Bernat a primera fila i jo al darrera seu, donen la sortida i el bernat surt disparat i es fica a l'aigua davant de tothom i jo en canvi no ho faig tant bé ja que es colen moltes persones entre mig. A l'hora de lleçar-me al aigua la primera sorpresa, no em llenço a l'aigua si no sobre una munió de gent, començo a lliscar sobre els neoprens, molt impressionant no us podeu arribar a imaginar lo ràpid que es llisca sobre neoprens! Sabeu el videoclip de Freddy Mercury “I want to break free” que s'imagina la llibertat com lliscar sobre gent? Doncs podem dir em sentia totalment lliure volant per sobre l'aigua, però aquest sentiment de llibertat va durar pocs segons ja que en breu se'm van acabar les persones i vaig caure un altre cop a l'aigua i al món real, el món aquest en que reps hòsties de totes bandes, mai havia fet una sortida tant multitudinària per tant mai havia rebut tantes hòsties, bufetades a tort i a dret, i lo pitjor és que no sabia d'on venien, per tant no podia retornar-me. Després de tot això quan aconsegueixo fer-me un forat on poder tocar aigua em trobo la pitjor desgràcia estar a la dreta d'un nadador desorientat que es desvia cap a l'esquerra (la veritat és que és la segona pitjor desgràcia la pitjor és tu no assabentar-te i tu compartir amb ell aquest viatge de sumar metres), total que he d'afluixar, per poder-li passar per sobre les cames i continuar nedant en la bona direcció. La primera bolla com no podia ser d'altre manera vaig tornar a rebre hòsties de totes bandes i com a fet insòlit a la segona també! Ja a la tornada vaig poder nedar sense cap complicació especial tot i que anava amb molt més gent del que estic acostumat.

videoclip "I want to break free" de Queen

La sortida del aigua molt bé, la transició molt i molt llarga, primer la platja, no acabava mai i després els boxes, bicis, bicis i més bicis i no arribava mai la línia de muntura. Ja quan vaig poder pujar-m'hi el peu esquerra (amb sabata dreta de triatló) el vaig cordar força ràpid i el dret (amb sabata dreta de ruta) va costar-me una mica més, però igualment no vaig posar la meva vida en perill ni vaig perdre el grup. El circuit de ciclisme de Mataró és molt ràpid, molt recte, bon asfalt i només un gir tancat. Aquí vaig fer l'estratègia de deixar-me emportar per el grup, a triatló és fàcil deixar-se portar per un grup ja que els triatletes agafem els relleus i no els donem, per tant el que has de fer es posar-te segon i quan ja estàs al mig del grup et tornes a posar segon i així vas tirant sense haver d'obrir grup en cap moment. El únic moment que vaig tirar del grup va ser poc abans del gir tancat per agafar bona posició. A la primera volta el gir tancat em va agafar per sorpresa i vaig patir la fuetada ja que el vaig fer per l'interior i a cua de grup, però el segon cop anava al davant del grup i per l'exterior, per el que vaig fer el gir molt bé i vaig poder apretar perquè els del darrera tinguessin la fuetada que es mereixen per anar al darrera.

La transició de ciclisme a córrer molt bé, ja vaig treure el peu molt abans sabent que seria difícil i em va anar bastant bé ja que dins del grup vaig treure el peu quan ningú ho feia i després quan tothom ho feia jo ja els tenia fora i vaig poder fer una última apretada i avançar-los a tots, i boxes un altre cop interminable. El circuit de córrer també molt bo, dues voltes per un circuit que anava per sobre l'espigó del port, per tant molt pla i ciment molt ferm. Vaig poder apretar ja que venia amb forces, vaig poder patir, però no vaig aconseguir batre el meu objectiu, el de fer el tram de córrer en menys de 20 minuts, em vaig quedar a 20 segons!

Cursa feta! Content amb el resultat tot i que he de millorar el tram de natació si vull apropar-me al Bernat i he de millorar molt la preparació no pot ser que m'oblidi tantes coses ha de concentrar-me més abans de la cursa.

triatló del prat per l'Emili Lincoln

Aquest és el primer he sigut jo el responsable d'organitzar el equip per anar al prat i la veritat és que és una feina més difícil del que em pensava, encara més si el triatló coincideix en dates amb la prova de Marnatón, ja que un gran gruix d'atletes del club són a la travessa i no poden anar al triatló. Per aquest motiu se'm va ocórrer una idea genial, un triatló per equips pot ser molt bon lloc per debutar i molt interessant oferir-lis la possibilitat de participar al costat dels veterans del club. El problema és que al final només va poder venir un del debutants, en Josep. Finalment l'última setmana em diu el Dani que vol participar, per tant abans de començar ja sabia que la festa estaria servida! Quan vaig veure que el Dani s'apuntava jo ja vaig començar a patir no és el mateix fer un triatló amb uns debutants que amb un senglar i jo teòricament havia de reservar-me per el dia següent que tenia Sitges

Per que us feu a la idea de quina pinta féiem, en Josep va presentar-se amb la seva bici, veien-lo semblava un pro, anava amb una bici d'acer amb una relació 39-52 davant i 11-25 darrere, només començar semblava un pro-megasobrat, anar amb aquella bici i als colors de la salle és perquè ets un pro-megasobrat, però no era així senzillament era un debutant que no s'havia donat compte d'on s'havia ficat. En el equip també hi era en Machete, l'únic que des d'el primer dia va voler participar. En Carles que també va estar molt bé llevat d'un gran descuit, es nota què esta acostumat a la bona vida, va arribar tard perquè no sabia agafar el tren! Com ja he dit també participà en el porc senglar i al equip com és d'esperar també hi era un servidor.

Com ja us he dit vam arribar molt justos per culpa d'algú que no sap agafar el tren, quina bona vida que portes Carles, tenint dos xofers anomenats papa i mama per què coi li fa falta saber agafar el transport públic? Total fem el control de boxes a corre-cuita deixem les bicis a lloc ens embotim dins el neopré a velocitat de llampec i a la línia de sortida que érem dels primers en sortir (això de que fórem dels primers en sortir he de dir que fou culpa meva com sóc previsor vaig fer la inscripció una setmana abans i per això fórem un dels primers equips en sortir)

De la part de natació vam tenir una quasi víctima, en Josep, primer cop que s'embotia un neopré en aigües obertes. El pobre ja des d'el primer moment ja va saber el que era patir, es va atabalar a l'aigua i no va fer més que desesperar-se, imagineu-vos nosaltres nedant esquena i xapotejant, ell donant-ho tot i amb la sensació de no avançar.

Les transicions no van anar molt diferents a com va anar el tram de natació, el Dani desesperat quan va veure que el debutant va considerar imprescindible posar-se mitjons a la transició i quan va veure que a més a més les sabatilles eren de cordons i sense elàstics una mica més i es posa a plorar. Imagineu-vos el Dani canviat i llest per sortir a pedaler i el Josep lligant-se els cordills de les sabates, en Dani encara no havia entés que aquell no era un triatló per anar a tope sinó que era un triatló per gaudir del paisatge. De la part de ciclisme el Josep no va fer res més que flipar, estem tots d'acord que la seva bici no era la més bona de totes però en pla i anat en grup el pes no penalitza més que a les rotondes, la mitja de velocitat va ser superior als 35 [Km/h] molt més del que mai s'hagués pogut imaginar i l'organització que es va fer és la següent Porc senglar, Machete, en Carles, un servidor i en Josep, la composició va ser casi inamovible, dic casi ja que en cas de vent en contra ( que el vent era prou fort) el senglar donava relleu al machete, apart d'això cap altre canvi. El tram de ciclisme va anar prou bé ja que vam avançar a diversos equips i tot.

La segona transició no va anar molt diferent a la primera, qui no ha participat en el seu primer triatló amb cordills!! (jo confesso haver-ho fet va ser al duatló de Balaguer) Va tenir la paciència de desfer-se el cordons canviar-se les sabates i tornar-se a fer el nus. Llàstima que hagués portat uns mitjons per cilcisme i uns altres per córrer la cara de tots nosaltres veient a algú a boxes canviat-se els mitjons hagués sigut impagable. Aquesta tercera part no va anar com a mi m'hagués agradat, en Porc Senglar va decidir tirar i apretar i deixar al darrera al Josep al·legant que el deixarien acabar i que millor deixar-lo sol per treure-li pressió. Jo m'hi vaig negar ja que volia reservar-me per el dia següent però veient que jo era l'únic que no feia cas al Porc senglar no em va quedar més remei que apretar, al cap i a la fi sóc bona persona ja que cedeixo als motins abans que hi hagi sang

Finalment tots vam quedar contents, en Josep s'ho va passar bé fent un triatló i va aprendre força, en Carles va poder fer-ne un que feia temps que no en feia cap, jo vaig poder estrenar la temporada i en Dani va poder fer realitat el somni de fer un triatló a ritme de costellada podent gaudir del paissatge.

IV jornada lliga catalana de pista per l'Emili Lincoln

"Als estúpids i als bojos sempre se'ls ha de donar la raó"

Última jornada de la lliga d'hivern de pista, en total han sigut quatre i jo he participat en tres. Aquest última a Mont Roig ha sigut molt bon final tot i que algunes coses malauradament no canvien

Tingué lloc al velòdrom de Mont-Roig del Camp i les proves a disputar segons programa era una eliminació, un Keirin i una cursa per relleus a la americana. Jo venia d'una setmana sencera sense fer esport, un immens sacrifici que he hagut de partir per poder lluir, però clarament el immens sacrifici d'estar una setmana sense fer esport ha merescut la pena.

La primera prova no va anar gaire bé ja que vaig ser el primer eliminat, Jo no estic gaire satisfet de la prova ja que abans de que pugues capficar-me ja estava eliminat, no vaig ser capaç d'entrar i no vaig ser capaç d'assabentar-me del que passava fins després de ser eliminat. Segurament és la inexperiència i això demostra que encara em queda molt per aprendre del món del ciclisme i encara m'ha d'ensenyar moltes coses la pista, l'únic consol que em queda és pensar que errors com aquests els cometen fins i tot els més veterans i si no pregunteu-s'ho al VETERÀ. Com sempre la prova va acabar amb un lamentable arbitratge, aquí és on el Vicenç va tenir problemes ja que ell és va capficar en no donar-li la raó a una d'aquelles persones a les que sempre se'ls hi ha de donar, sort que en tenim d'ell i la seva tossuderia.

La segona prova fou el Keirin, un servidor classificat per l'última mànega i la veritat és que per el meu nivell això és molt millor ja que t'ho passes millor fent el Keirin amb gent del teu nivell que amb gent molt més bona. Com sempre aquesta prova és l'extrès total i la mort per esforç, em va tocar ser-hi al final de la cua i així vaig estar donant voltes fins que em van dir que ataques, aquests mateixos crits va sentir-los en Mario per el que es va posar en paral·lel al primer i jo al darrera seu vaig poder seguir al grup fins a l'arribada a on els més forts van poder apretar i deixar-me en una posició mitja, ja és el que toca aquest cop com a mínim no he fet el ridícul.

Coneixent-me segur que aquesta història fins aquí us a semblat poc i és normal ja que lo millor és encara per arribar, us he d'explicar com va anar la “cursa de relleus a la americana”, o més ben dit com va anar, ja que no es va fer, quan estàvem tots a la línia de sortida els àrbitres van preguntar si el volíem fer, ja veus quina autoritat, tot i que aquesta amabilitat tenia un rere fons molt pervers. L'animal que més s'assembla al home és el funcionari i l'animal que més s'assembla al funcionari és el àrbitre, teòricament la cursa acaba quan ha d'acabar, però clar com que era tard i els àrbitres tenien gana van decidir canviar la prova de relleus a la americana per un Sratch a només 30 voltes (per qui no ha entès el tripijoc a última hora decideixen fer un canvi de prova que menys es triga en donar els resultats i escurçada a la meitat). Sort que en aquest pseudo-scratch vaig tenir el meu moment de glòria, vaig escapar-me a quatre voltes del final i vaig ser neutralitzat a mitja volta de l'arribada. Aquestes 3 i ½ van ser una agonia absoluta ja que sabia que m'anaven a atrapar si o si, però no m'atrapaven, ja amb el fetge i els pulmons fora i encara seguia escapat i lo més humiliant era això que just a mitja volta de l'arribada m'avancen quan ja feia bastant que havia deixat d'estar viu, era comprensible que no em deixessin guanyar. Podria dir que no vaig quedar segon perque encara em falta entreno però reconéixer això no seria humà és molt més humà dir que no vaig quedar segon per que el director d'equip em va dir que ataques mitja volta abans d'hora, no va saber calcular bé la meva força i per això em vaig quedar així. Després em vaig assabentar del seu pla malèfic que havia confabulat el director d'equip, em va fer atacar tot i que sabia que no ho aconseguiria i ho va fer per evitar que l'Emiliano doblés, ja veus el que hem de patir tot l'any entrenant per què el deu director es confabuli i t'espatlli la victòria.

La cursa per això no va acabar aquí, va acabar amb una quarta prova, com bé ja és tradició un no pot marxar-se de Mont roig sense abans haver-se menjat carn a la brasa i així és com va acabar la competició, amb una botifarrada de germanor entre diferents equips i com no podia ser menay de les de balaç calòric positiu!

II Jornada lliga catalana de Pista per l'Emili Lincoln

Ja des d'un bon començament estava clar que aquest cop tot aniria molt millor, el primer motiu és que havia arribat la roba del club, per tant semblàvem un equip, a més a més avui els directors estaven per el que havien d'estar, per això no només ho semblàvem sinó que ens comportàvem com un equip. Aquest cop les proves que havíem de fer és una cursa per eliminació, un keirin i un Scratch. La prova d'eliminació és senzilla cada dues voltes s'elimina al últim ciclista que passa per meta i així fins que només quedi un a pista. Amb els resultats de l'eliminació es fan els grups per el Keirin. Aquesta segona prova consisteix en fer cinc voltes i mitja rere una moto que va accelerant gradualment i després dues voltes i mitja deixant-te el fetge a pista. I finalment l'Escratch que és una prova que simula els 12 últims quilòmetres d'una etapa, per tant el que compta és com passes per la línia d'arribada després de 60 voltes i com l'equip ajuda al lider a que guanyi la prova.

La primera prova d'eliminació em va anar més bé del que mai m'hagués pensat, abans de començar la prova el nostre director ens dona les pautes ben clares, el lider del equip davant després el nostres equip formant un tap per protegir el lider i protegir-nos entre nosaltres i que els altres caiguin com a mosques. Començada la prova es va formar el grup tal i com s'havia planejat amb un problema, jo estava darrera el tap, per tant passava a ser carn de canó que tard o d'hora acabaria eliminat. El més sorprenent és que no va ser fàcil eliminar-me, vaig descobrir que a la part baixa de la pista hi havia un tap format i que estar sota la línia vermella era un suïcidi, la gent espantada puja cap a dalt i forma un altre tap a dalt, per tant al mig tens possibilitats de sobreviure, rodava deixant espai amb el de davant per la part mitja i poc abans de l'eliminació em ficava en el foradet. He quedat molt content d'aquesta prova ja que he sapigut fer-la amb intel·ligència quan vaig ser eliminat va ser perquè el grup van començar a rodar a un ritme que les meves cames no els podia seguir, per tant vaig jugar amb intel·ligència fins on les cames em van poder portar.

Jo tinc una teoria respecte al peralte del velòdrom de Mataró que encara ningú ha aconseguit demostrar-me que és falsa, però si que en aquesta prova he comprovat que poder si és verdadera. La Meva teoria és que si passes el peralte psicotròpic a total velocitat és possible viatjar en el temps, poder aquest teoria sembla una mica surrealista i pensareu que les ralles del peralte psicotròpic m'han afectat al cervell, el que passa és que quan vaig veure la moto del Keirin és quan em vaig començar a platejar si aquesta teoria del viatge en el temps pogués ser possible, aquesta moto era una Derbi Variant! Veure una Derbi Variant funcionar no és viatjar en el temps? Però aquí no acaba la meva aventura quàntica, a aquesta derbi li havien tret els pedals si no picaven en el peralte, per el que feia falta l'ajuda de varies persona empenyen per encendra-la i com es veu que la Variant és de l'època en que a Derbi no havien descobert el velocímetre la velocitat del keirin es feia a les sensacions del motorista (he de recordar que les sensacions de conduir una Variant és de anar a la velocitat de la llum quan en realitat no vas a més de 15). Va haver una caiguda per falta de velocitat i la prova va beneficiar als velocistes que saben accelerar amb força un cop marxa la moto... Però tornant a la meva cursa, Com ja us havia explicat al fer una bona prova d'eliminació em va tocar un grup potent al Keirin. S'havia de fer 5 i ½ rere la moto i 2 i ½ a tope. Al començar la prova jo quedo el últim en fila india, sort que anava el últim perquè ja sabeu que una moto 2 temps crema oli que fa goig, com a minim no vaig esnifar oli de motor durant la prova, Poder és una estratègia veure com el primer de la fila índia cau rodó desmayat, però sort que això no va passar ja que el primer de la fila era en Toni. Sort que la moto anava lenta perquè si hagués passat el peralte psicotròpic a tota castanya no m'haguéreu trobat com a mínim fins el segle IV A.C. Total quan veig que al marcador posa 5 em poso en paral·lel al primer i m'adono que el 5 volia dir 5 voltes per el final (per tant encara 2 i ½ rere la moto) i no que havia fet 5 voltes, de manera que em quedo 2 voltes i ½ parant l'aire i quan marxa la moto tothom accelera em deixen enrere ja que van accelerar més del que les meves cames podien fer-ho. Així de trist i així d'horroros em va anar el Keirin però com ja sabeu qui no és consola és perquè no vol, molt feliç de haver pogut fer un viatge en el temps!

Per últim la prova d'escrach, molt content ja que vaig aconseguir acabar-la sense que em desqualifiquessin i molt content del meu paper ja que haviem de treballar com un equip i no només ho havíem de fer si no que a més a més ho vam aconseguir, vam fer cas al director de l'equip (la sort que hi sigui en cos present ja que així el pots escoltar). Les seves ordres fins i tot van servir d'alguna cosa ja que vam aconseguir la victòria per equip. Sabeu que a les grans voltes, acabat el pòdium fan una visió general i encara es veuen corredors arribant, aquest són gregaris als que ja no els importa la qualificació però acaben l'etapa de tranquis per el dia següent poder ajudar al equip baixant al cotxe a buscar bidons. Doncs jo em vaig sentir com un d'aquest corredors amb dues diferències, que no anava de tranquis i no em reservava per el dia següent però tot i això estic molt content ja que esforçant-me en no ser desqualificat he posat el meu gra de sorra per que el equip pogués guanyar.

Fins aquí les meves històries de un pobre triatleta al velòdrom de Mataró ja que la setmana que vinent toca Tarragona i ja s'han acabat per aquest any les curses a Mataró, sempre em quedarà el dubte de saber si de veritat vaig viatjar en el temps o tant sols ha sigut el meu cervell que ha quedat afectat per la droga dura del peralte psicotròpic, aquest és un dilema que encara s'ha de resoldre, però veien que els laietans del club ciclistes porten més temps experimentant aquestes sensacions i no acaben les curses amb les mateixes paranoies que un servidor només poden haver dues possibilitats: que jo hagi arribat així al Pista i que el velòdrom no és tan terrorífic com el descric o que de veritat he viatjat en el temps i com el club ciclista Mataró en un comunicat oficial no descarta la possibilitat de fenòmens paranormals en el velòdrom i jo sempre defensaré la meva cordura...De ben segur que he viatjat en el temps!

Normes, objectius i estratègia per el triatló per equips del Prat

Sempre hem dit que aquest club està orientat a gent de tota mena, de tots els nivells i amb tots els objectius possibles per aquest motiu i tenint en compte el format i el lloc en el calendari que ocupa el triatló per equips del Prat direcció ha decidit donar preferència per formar equip a tots aquells que mai abans hagin fet un triatló i vulguin estrenar-se

D'aquí al 9 de maig es faran:

• entrenament de natació en piscina sense carrils, s'entrenarà
  • conèixer quin és el ritme al que pot anar l'equip
  • entrenar els relleu a l'aigua
  • entrenar girs
• entrenament de natació en aigües obertes
  • entrenar les entredes i dortides de l'aigua
  • entrenar orientació
  • practicar la formació en aigües obertes
  • entrenar el treure's el neoprè
• entrenament de ciclisme en circuit tancat
  • conèixer quin és el ritme al que pot anar l'equip
  • entrenar els relleus i el rodar en formació
  • entrenar la transició córrer-bici i bici-córrer
• entrenament de ciclisme al Prat per el recorregut de la prova
  • entrenar el anar en formació, com fer les rotondes i com fer els canvis de ritme donats per els desnivells
• entrenament de cursa a peu tots plegats
  • conèixer quin és el ritme al que pot anar l'equip
  • entrenar la formació de la cursa a peu

el dia 9 de maig en el tram de natació hi ha com a principal objectius:

• ser l'equip que faci la millor formació
• que aquesta no es trenqui en cap moment
• nedar per la trajectòria més curta sense desviar-nos
• el temps fet en el parcial de natació és irrellevant el més important es que tots els participants sortin de l'aigua sabent nedar en equip

El dia 9 de Maig en el tram de ciclisme els objectius són

• ser l'equip que millor formació ciclista tingui
• que tots el membres del equip acabin el tram saben donar un relleu
• no molestar en cap moment als equips que es prenen la cursa de forma competitiva
• agafar les rotondes sense que es trenqui la formació
• el resultat en el parcial de ciclisme és irrellevant el més important és que tots els participants sàpiguen rodar el grup abans de deixar la bici

El dia 9 de Maig en el tram de la cursa a peu els objectius són

• no trencar la formació perquè ningú es despengi
• no molestar als equips que es prenen aquesta cursa de forma competitiva
• el resultat en el parcial de la cursa a peu és irrellevant

El dia 9 de Maig a les transicions

• hem de ser l'equip que ho faci de forma més homogènia sense tenir en compte el temps que hi necessitem

Ara que els objectius estan clars s'agrairia que diguéssiu disponibilitat per participar en el triatló i per assistir als entrenos. Els debutants no us ho penseu més i animeu-vos